De tant en tant, ve de gust enfrontar-se als clàssics. I, ara que està força de moda la novel·la negra, és un bon moment per redescobrir el pare d'aquest gènere als Estats Units, Dashiell Hammett, gràcies al qual podem gaudir de pel·lícules com "El falcó maltès". A "La llave de cristal", la lectura que ens ocupa, ja es perceben tota una sèrie d'elements que converteixen la novel·la en un mecanisme precís de rellotgeria que l'acosta al setè art, principalment en l'ús de l'el·lipsi i sobretot en la caracterització dels personatges. És espectacular com descriu cada gest, cada mirada, cada somriure, perquè poguem imaginar les intencions i els neguits de cada personatge en cada moment, la diferència entre el que diuen i com actuen per una banda i què es proposen i senten realment; tot, amb un ús del llenguatge admirable i exemplar. I, en aquest sentit, qui més destaca és el personatge principal, una figura extraordinària: l'antiheroi Ned Beaumont.
No saps mai a què juga Ned Beaumont. Tan aviat puja com baixa, va com torna, és tendre i ètic o contundent i despietat. Però, gràcies al talent de Hammett per descriure com qui no vol la cosa el seu món interior, acabem per entendre'l i acompanyar-lo en la seva odissea. Beaumont és per damunt de tot un home intel·ligent, atrevit i extremadament fidel amb qui considera el seu amic, malgrat que els seus sentiments puguin canviar. És un heroi, però rep més mastegots del compte per posar-se en situacions a les quals el porta el seu instint. Recorda molt (s'hi van inspirar els Cohen?) el personatge de Gabriel Byrne a "Mort entre les flors". I, malgrat que salva el seu amic jugant-s'hi la pell, no pot evitar trair-lo en allò que li fa més mal.
Les novel·les de gènere, si són bones, poden ser alta literatura, perquè poden mostrar-nos tan bé o millor que qualsevol altra la fragilitat de les relacions humanes, de les quals s'entra i es surt amb una clau de vidre molt fràgil, que pot solucionar problemes, però que ens deixa sovint a la intempèrie envoltats de serps inquietants.