login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Lectura: "Mar muerto"; cinema: "The neon demon"; i futbol: Real 1 - Barça 1

Un dia, dinant amb alguns companys de feina, valoràvem l'elecció de Bob Dylan com a nou Premi Nobel de Literatura. Hi havia companys que afirmaven que era la prova de la desaparició del consum de l'alta cultura en favor de la cultura popular. Jo, que em comptava entre els que trobaven encertada l'elecció de Dylan, vaig proclamar-me defensor i consumidor de la cultura popular (no del folklore, sinó de la cultura a l'abast de tots els públics), i vaig posar com a exemple la meva passió pel festival de cinema de Sitges. Aleshores un company em va replicar que Sitges estava bé, perquè les seves pel·lícules introduïen dins de la cultura popular referents de l'alta cultura. Alguna cosa d'això hi ha a la novel·la de zombis “Mar muerto”, adquirida precisament a Sitges. A banda de la tradicional història apocalíptica i de supervivència, el seu autor Brian Keene fa un lloable esforç per introduir la reflexió intel·lectual en els (escassos) moments de repòs que ofereix la trama. Amb el pretext que li ofereix que un dels personatges sigui professor universitari expert en mitologia, Keene es qüestiona figures icòniques tan nord-americanes com la del guerrer o la de l'heroi. I el millor: parla del concepte de viatge com a aprenentatge i element transformador. Però tot plegat es queda en una pinzellada. La redacció és massa sincopada i barroera, i els tòpics del gènere no els salva el fet de presentar un protagonista negre i homosexual, per molt que li doni un aire metafòric de minoria perseguida (i malgrat que es pugui destacar el seu desenllaç darwinià i nihilista). En definitiva, i davant de la muntanya de llibres que m'esperen per llegir (incloses algunes mancances pendents en concepte de clàssics d'alta cultura), els zombis millor a la pantalla del cinema.

M'agrada la cultura popular, sí, però a vegades també m'acosto a pel·lícules no aptes per a tots els paladars (i mai més ben dit, com s'entendrà si es mira el film). És el cas de l'estrambòtica “The neon demon”, l'últim deliri del visionari (?) Nicolas Winding Refn, autor danès de la notable però sobrevalorada “Drive” que sembla estar-se prenent massa seriosament a ell mateix. A aquesta lloablement arriscada pel·lícula, “The neon demon”, li sobra pretensiositat i solemnitat, i li falta capacitat autoirònica (excepte en el magnífic final, de llarg el millor de la cinta). Tres mites, com a mínim, veig concentrats en aquesta davallada a l'infern de la moda (en què pot haver-hi, pel que fa a la rivalitat femenina, referents com la “Showgirls” de Paul Verhoeven, que al seu torn era una reformulació potser inconscient del clàssic de Mankiewicz “Tot sobre Eva”). D'una banda, el mite de Faust: la signatura, il·legal i barroera, del contracte per part de la protagonista implica la venda de la seva ànima al diable. En segon lloc, el mite de Narcís: en la seva progressiva deshumanització (a les feministes els agrada anomenar-ho cossificació), la protagonista acaba essent incapaç d'estimar ningú que no sigui ella mateixa. I, finalment, el mite (per dir-ne d'alguna manera) de la comunió: si per assolir la virtut de Déu cal menjar la representació del seu cos, aleshores per ser tan bonica com la protagonista... En fi, que decididament s'estableix la metàfora sobre un món cruel que fagocita, que devora (literalment) la bellesa. Llàstima que per arribar a aquesta conclusió, senzilla però exposada de manera impactant, Winding Refn es perdi pel camí en simbolismes innecessàriament críptics, i que no sempre combini amb encert la seva innegable capacitat hipnòtica amb un mínim de substància. Em va semblar veure-hi també un acostament a l'univers de “Mulholland Drive”, en la història d'aquesta noia innocent que tastarà la crueltat de Los Angeles, i no descarto que aquesta sigui la carretera des d'on la protagonista contempla la nit californiana (en una bellíssima escena només superada per la magnètica seqüència, mig angelical mig diabòlica, del trampolí de la piscina). Però una cosa és clara: Winding Refn encara ha de menjar moltes sopes per acostar-se a la sola de la sabata del gran David Lynch.

Qui també haurà de menjar moltes sopes, i remar molt, és el Barça. Ahir, després de tornar capcots de Fontajau havent vist la derrota de l'Uni Girona, ens va acabar de deprimir la pobríssima actuació de l'equip. No sentia tanta tristesa veient el Barça des dels temps del Tata Martino. Perquè es pot guanyar, perdre o empatar (encara no entenc com vam obtenir un punt ahir d'Anoeta), però el que no es pot fer és arrossegar el prestigi d'aquesta manera. Em diuen que fins i tot la premsa internacional es comença a fer ressò de la crisi de joc del Barça. I no m'estranya: aquest equip sempre ha fet bandera del seu bon joc, tant en les victòries com en les derrotes. És per això, i no només pels seus resultats, que és tan admirat arreu. A diferència d'altres equips, el Barça és incapaç de guanyar títols si no juga bé. I tot plegat fa la sensació que s'està dilapidant en poques setmanes: les mateixes que fa que ha renunciat de manera escandalosa al mig del camp. El talent innegable de la plantilla fa que de tant en tant signi actuacions dignes, i fins i tot notables, com la de dimecres a Glasgow. Però alguna cosa no funciona. I mai, com en el partit d'ahir, s'havia pogut veure tan cruament. La Real va dificultar el joc del Barça pressionant amunt, cert, però res que no hagués hagut d'afrontar el Barça abans. La diferència és que l'aposta d'Eusebio no va ser tant el cos a cos (molt destacable i digna d'elogi la capacitat de l'equip basc de neutralitzar el potencial del Barça sense ni una engruna de violència), sinó una impecable pressió zonal que l'equip va ser incapaç de superar. I també, i això és el més dolorós, perquè el Barça va renunciar a jugar en curt i va apostar per la pilotada llarga a la recerca de segones jugades proporcionades per la brega de Suárez, com un Athletic Club qualsevol (amb perdó i amb tots els respectes). I, per mi, Luis Enrique va escollir el pitjor dia per donar les instruccions en aquest sentit. Perquè, a diferència de per exemple el Sevilla, que pressionava per robar ben amunt i fer mal ràpid, la sensació és que la Real ho feia amb un objectiu més a llarg termini: simplement, tenir la pilota per elaborar amb qualitat i paciència. Dit d'una altra manera: el Barça va regalar la pilota a la Real, pecat imperdonable, i feia la dolorosa sensació que la Nike havia dissenyat una segona equipació blanc-i-blava perquè ens enfrontéssim a algun mediocre equip blaugrana de mitja taula. En efecte, la Real feia de Barça, i el Barça perseguia ombres. Ja sé que hi ha aficions menys exigents, i que ballen chotis d'alegria mentre guanyin, encara que sigui demanant l'hora a casa contra un dels pitjors equips de la categoria. Però els que hem estat educats en el caviar dificilment ens podem conformar ara amb un entrepà de tonyina. Sobretot perquè sabem que a casa nostra el mal joc no alimenta. No estic emprenyat pel resultat. Ni tan sols estic emprenyat perquè juguéssim malament (un mal dia el pot tenir tothom). Estic emprenyat perquè vam renunciar als nostres signes d'identitat més elementals (i no és la primera vegada), i a canvi de res. Només la vam tocar bé uns deu minuts, i després d'empatar no vam tenir ni l'esma d'aprofitar-nos d'una Real decebuda i cansada. Una altra vegada Luis Enrique toca fons a Anoeta. Fa dos anys, va ser un punt d'inflexió que va acabar en un triplet. Ara, de moment, no goso demanar tant. Em conformo a anar pas a pas, començant per recuperar la nostra essència dissabte i demostrar a aquells que semblen tenir un pacte etern amb la deessa Fortuna que la sort ha de ser dels que se la mereixen i la busquen.

Comentaris (8)28-11-2016 23:20:37

Gerard, 29-11-2016 17:59:27

Hola David!
Després de "Sólo Diós perdona" les ganes davant "The Neon Demon" eren immenses, i en aquest sentit vaig sortir del cinema una mica fred i descol·locat. Potser hi vaig trobar a faltar certa intensitat, densitat, ritme i en els dos primers terços del film atreviment, i quan aquest arriba... A la teva trilogia de referències mitològiques m'atreveixo a afegir el conte de la caperutxeta vermella.

davidcuencadavidcuenca blog, 30-11-2016 00:25:17

Hola, Gerard
No he vist "Sólo Dios perdona", però pel que en sé i a jutjar per "Drive", devies esperar una pel·lícula més sòbria i amb més to de thriller. Pel que fa al mite de la Caputxeta, hi intueixo un parell d'associacions, però et convido a desenvolupar la teva teoria. Ja avisarem que és spoiler, si cal.

Gerard, 30-11-2016 18:22:55

Accepto el repte!;) INICI SPOILERS. El bosc seria el món de la moda i/o Los Angeles (la panoràmica que comentes). El llop serien les tres amigues de la protagonista, i fins i tot el personatge interpretat per Keanu Reeves. No hi hauria cap llenyataire, com tampoc sembla que n'hi havia en alguna versió del conte. FI SPOILERS.
En general, de "The Neon Demon" potser esperava, una posada en escena més brillant i suggerent, un treball amb la música i el so més creatiu i atmosfèric, i que les escenes pensades per ser memorables ho fossin realment i no es quedessin a mig camí. O potser tot es redueix en que tenia moltes expectatives posades en la pel·lícula...

davidcuencadavidcuenca blog, 30-11-2016 21:44:55

SPOILER: no hi ha llenyataire, però una de les caníbals s'intenta obrir la panxa com feien amb el llop!

Gerard, 01-12-2016 18:21:00

Hahaha! Cert! I sense final feliç! SPOILER: Per uns moments vaig pensar que sortirien més extremitats d'Elle Fanning...

davidcuencadavidcuenca blog, 01-12-2016 23:30:51

SPOILER: Jo insisteixo que m'hauria agradat que la noia mastegués l'ull, en comptes d'empassar-se'l sencer! hehehe

davidcuencadavidcuenca blog, 01-12-2016 23:57:20

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: