login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Lectura: "L'Odissea" i "El petit príncep"

Abans d'acabar les vacances em devia la relectura d'un parell de clàssics que feia temps que em reclamaven. El primer, és clar, "L'Odissea". Amb la lectura de "La Ilíada" encara fresca, tenia ganes de recordar el viatge d'Odisseu, especialment ara que comencem a albirar Ítaca de veritat. Fent una lectura segurament un xic més profunda de la que en vaig fer quan era més jovenet, el primer que em crida l'atenció és la modernitat radical de la seva narrativa. O, dit més exactament, que la narració no segueix en absolut l'estructura clàssica. En efecte, el llibre comença (val a dir que com "La Ilíada") in medias res: Odisseu es troba retingut contra la seva voluntat, i els déus decideixen que ja és moment de posar fi a les seves desgràcies. Així, l'alliberen i al cap de poc arriba a la terra d'aquells qui el conduiran definitivament fins a Ítaca. Tot el que sabrem a partir d'aleshores serà un gran flash-back explicat per Odisseu, fet que permetrà jocs amb el temps (la tornada es dilatarà, tot i que en realitat cronològicament es produirà en breu) i amb la persona narrativa, que passarà a ser la primera durant una bona estona. I, al final de tot, els esdeveniments es precipitaran, i a l'última pàgina hi haurà temps per a una batalla i per a un acord de pau!

És clar que, sigui com sigui, "L'Odissea" ha passat a la història com la crònica del viatge per excel·lència, i el seu valor simbòlic respecte de l'existència de qualsevol de nosaltres resulta innegable. No recordava gens, i m'ha sorprès molt, que Odisseu arribava a Ítaca ben bé un centenar de pàgines abans del final de l'obra. A partir d'aquí, tot és ocultació de la seva identitat per parar una trampa als pretendents de la seva fidel esposa Penèlope. Recordo que un estudiós de l'obra d'Homer deia un dia per televisió que Odisseu en realitat no volia tornar, i també que una companya meva a l'institut experta en clàssiques odia Odisseu perquè no suporta el seu comportament. I la veritat és que no li falta raó: no volia anar a la guerra de Troia, va delatar el seu company Aquil·les per obligar-lo a anar-hi, va enganyar amb una trampa molt lletja els troians (el famós cavall de Troia), no semblava passar-s'ho malament del tot amb les nimfes que el retenien... I, un cop a Ítaca, es passa vuitanta pàgines ocultant la seva identitat als seus éssers estimats com si no li importés el seu patiment.

Però el que compta no és això, és clar. El que compta és el valor metafòric del viatge, que ha inspirat un munt de moviments culturals (especialment el romàntic) per recordar-nos que en la nostra vida l'important no és l'objectiu, sinó el viatge en si. L'objectiu és necessari perquè el viatge es produeixi, però generalment el que espera és la buidor, perquè és molt més excitant desitjar una cosa que posseir-la. Però cal que no culpem el nostre destí de decebre'ns, perquè ens ha enriquit en l'expectativa i en l'experiència del camí. Odisseu arriba adormit a Ítaca després de tant de temps d'imaginar com seria la sensació del retorn. Quelcom semblant ens passa a nosaltres en els nostres objectius, i qui millor va saber expressar-ho va ser Kavafis en un poema meravellós que després Lluís Llach va saber convertir en un himne preciós. I ara ens trobem aquí, qui sap si al final d'un emocionant viatge, però potser caldrà encara el temps mort que ha de matar totes les conxorxes a venir. Hem d'estar preparats per arribar i per no decebre'ns. Per tenir l'enginy i la paciència d'Odisseu d'esperar el moment adequat per triomfar definitivament, malgrat haver arribat ja al destí, per obtenir la tranquil·litat definitiva. A vegades ha semblat que no teníem ganes d'arribar, però les dificultats del camí ens han fet i ens faran més savis per quan arribi el moment de posar els peus a l'illa.

L'altre clàssic me l'he polit en una tarda, però això no el fa desmerèixer gens. Tothom coneix "El petit príncep", els seus viatges interestel·lars i les seves trobades amb models humans desconcertants. Però és molt més que això. Pocs llibres condensen en tan poques pàgines tanta saviesa, ni tan tenyida de malenconia. Els de Pixar haurien procurat fitxar segur Antoine de Saint-Exupéry si l'haguessin pogut conèixer. El problema dels grans és que han perdut les ganes de viatjar. S'han acomodat a la seva platja segura i han decidit deixar de fascinar-se per aprendre. El viatge, definitivament, és imprescindible, tot i ser cansat, perquè l'estabilitat que anhelem és impossible i contraproduent en aquests temps líquids. Per bé o per mal, som taurons que si deixem de moure'ns ens ofeguem i morim.

Comentaris (1)26-08-2015 22:38:44

davidcuencadavidcuenca blog, 31-08-2015 12:55:56

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: