login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Lectura: "Els pescadors"

Qui em coneix sap que m'apassiona la cultura, però que no en tinc una idea gens elitista. Qui hagi tingut la paciència de seguir una mica els meus articles es deu haver adonat que tinc una certa tendència a la cultura més pop, i que no em fa angúnia admirar un producte comercial o reconèixer que tinc dificultats amb determinades obres de culte. Amb poques paraules, que no parteixo de la consideració segons la qual si una cosa agrada a molta gent és que no és bona. Simplement hi ha coses que m'agraden i coses que no, i procuro expressar-ho (espero que amb èxit) sense pedanteria.

Dit això, però, haig de confessar una cosa: quan arriba Sant Jordi, a la meva dona i a mi ens agrada fugir de les llistes de més venuts. No pas per res: simplement pel plaer de descobrir coses pel nostre compte, de llançar-nos a la piscina i arriscar amb títols desconeguts (amb la inestimable orientació de la Neus de La Siglantana, la nostra llibretera de capçalera, que sovint ens dóna l'empenta definitiva quan estem indecisos). Gràcies a aquest hàbit, val a dir-ho, hem fet descobriments notables. Aquest any, per exemple, jo em vaig atrevir a regalar-li un llibre d'una autora alemanya-boliviana-brasilera que viu a Barcelona. Apa! I ella, per no ser menys, va doblar l'aposta i em va regalar una novel·la escrita per un nigerià resident als Estats Units.

Tot i que ja avanço que ara mateix ja estic gaudint com un animal de la lectura de la llatinoamericana germànica ("El dia que vaig aprendre a volar", de Stefanie Kremser), ara em toca parlar de l'altra novel·la, que vaig acabar tot just ahir a la nit: "Els pescadors", de Chigozie Obioma. Un encert més de la meva dona. Potser em va costar un pèl entrar-hi, perquè acabava de finalitzar amb nostàlgia la lectura de "Purity", de Jonathan Franzen; però un cop m'hi vaig submergir de ple la vaig gaudir moltíssim.

El primer que sobta d'"Els pescadors" és l'estil narratiu. La veu narrativa, en primera persona, fa pensar en una mena de transmissió oral (en l'últim paràgraf de la novel·la ho confirmarem i entendrem per què), fins i tot amb el que a mi em va semblar detectar com certes incongruències (de caràcter temporal i probablement deliberades per reforçar aquesta sensació per part de l'autor), però sobretot en el fet d'avançar-se a vegades als esdeveniments. Aquestes prolèpsis són una de les claus de volta de la novel·la: no hi ha voluntat d'intriga; és la crònica d'una tragèdia anunciada en la qual l'interessant és arribar al com.

La referència a l'obra de García Márquez no és casual. L'exotisme de la proposta envolta la narració de l'aura pròpia del realisme màgic. El lector europeu pot sorprendre's pel fet que el motor de la història sigui una superstició tribal, però compte: els antics grecs ja ens havien advertit que el principal perill que et pronostiquin un futur tràgic es troba en mirar d'impedir-lo, ja que és llavors quan paradoxalment acabes provocant-lo. És d'això, principalment, que tracta "Els pescadors", que aprofita l'avinentesa per informar-nos de detalls reals de la història de Nigèria que probablement desconeixíem.

Però hi ha una altra cosa que sobta en aquesta novel·la. I és que, malgrat buscar (em sembla) aquest efecte de tradició oral, juga amb una habilitat exquisida amb les metàfores. Bé, de fet tots ens hi expressem, i els personatges nigerians ho fan a la seva peculiar manera. Intento explicar-ho millor: la sorpresa arriba pel fet que la novel·la s'estructura en una sèrie de capítols encapçalats sempre per una metàfora. El narrador estira llavors la metàfora fent avançar l'acció a partir d'aquest nou punt de vista introduït. Això trenca la linealitat i omple la història de capes.

Tot plegat m'ha arribat a fer pensar que potser darrere la història d'aquests pescadors de maldats hi hagi una metàfora de la societat nigeriana, que és presentada a la novel·la entre la corrupció i la inacció de la gent bona. No ho sé. Sigui com sigui, una alenada d'aire fresc per a qui vulgui fugir de les fórmules de sempre. I em sembla que he acabat entenent la veu narrativa (hi insisteixo, en un paràgraf final molt aclaridor): quan algú explica una cosa en veu alta, el receptor aprèn, però també l'emissor, que sempre troba noves perspectives. Per la meva feina, sé de què parlo.

Comentaris (1)03-08-2016 00:02:35

davidcuencadavidcuenca blog, 06-08-2016 20:16:25

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: