Fa pocs dies, el grup valencià Zoo (amb vincles ideològics explícits amb la CUP) va venir a la meva ciutat a fer un concert. Cap a la meitat de la seva actuació, el cantant va exclamar al públic: "us estem sentint individualment, i el que a nosaltres ens agrada és sentir la marabunta." Vaig entendre la frase en el seu context lògic: no volia sentir converses individuals, volia sentir com el públic cridava les lletres. Però em va semblar que, de manera subconscient, l'apel·lació contenia el germen del que per mi és el principal problema d'aquesta ultraesquerra dogmàtica que ens aclapara: el seu caràcter uniformitzador. No conceben el poble com un conjunt d'individus, sinó com una massa a la qual cal protegir paternalistament.
Em sembla que va ser Margaret Thatcher qui va dir que la societat no existia, sinó només diferents famílies amb els seus problemes. Ja s'entén que aquesta consideració, en mans de la política conservadora, obria la porta a les polítiques liberals i al capitalisme salvatge i sense xarxa. D'aquí l'afany uniformitzador, d'arrel soviètica, dels partits contestataris: tots units contra el capital. Però no deixa de sobtar-me que, amb aquest discurs, determinada esquerra alimenti el mateix esperit que mou la globalització: tots iguals, com xaiets, sense identitat individual.
En un dels moments més brillants d'aquesta magnífica novel·la que és "Purity", del meu idolatrat Jonathan Franzen, el narrador ofereix un paral·lelisme sorprenent i fascinant entre el règim soviètic i internet, com dues cares de la mateixa moneda. Tant l'un com l'altre són una dictadura al servei de l'anul·lació de l'individu, en un cas per deixar-lo sense desitjos i en l'altre per aclaparar-lo amb un excés. El resultat és el mateix: el pensament únic. A l'època soviètica eres un asocial si no seguies el sistema. A la de la globalització, ho ets si no tens internet al mòbil. La societat de consum actual (ho vaig poder comprovar ahir mateix en acompanyar la meva dona a una botiga de telefonia) ven angoixa: com pot ser que no tinguis l'última aplicació de no sé què, com és que no pagues només 5 euros més per tenir no sé què més que no sabies ni que existia... Intenten (i, excepte en casos perduts com jo que, parafrasejant un dels personatges de "Purity", encara no he après a voler coses, se'n surten) introduir-te unes necessitats que no tenies, que passen a semblar-te imprescindibles quan fins ara havies viscut perfectament sense. Socialisme i globalització, dues maneres oposades d'arribar al mateix punt: l'alienació de l'individu. Com expressa un altre dels personatges de "Purity", hi ha d'haver alguna cosa entre la dictadura de les grans corporacions i la del proletariat.
"Purity" és, per tant, en gran part, un llibre polític. Però és per damunt de tot una novel·la de personatges de gran complexitat psicològica. És una obra intel·lectual que parteix d'allò emocional per connectar amb el lector i en cap cas avorrir-lo. La primera cosa que crida l'atenció és la seva estructura, en capítols que són com peces d'un trencaclosques que cal ordenar per donar-li sentit (sense que això vulgui dir que sigui una lectura complicada). Juga amb el lector dosificant la informació i creant una experiència lectora molt plaent i estimulant. A més, al principi em va arribar a semblar que cada capítol tenia un gran tema universal enllaçat simbòlicament a una qüestió política concreta: el conflicte generacional (amb complex d'Èdip inclòs) en el capítol sobre l'Alemanya de l'Est, el sentiment de culpa en un capítol protagonitzat per l'armament nuclear... Després, però, vaig arribar a la conclusió que per exemple aquests dos temes són una constant de la novel·la. Els tres personatges principals es mouen sovint a partir de la culpa, i tots tres tenen una relació molt conflictiva amb la seva mare. Al final el que hi ha és un missatge d'esperança: les generacions veteranes no ho han fet gaire bé, però un altre món és possible. En aquest sentit, però, cal destacar que Franzen escriu (identificat amb el personatge més positiu, que no perfecte, de la història: l'encantadora Pip de reminiscències dickensianes) des d'una perspectiva socialdemòcrata que comparteixo. Canviar el món no és eliminar els diners. Canviar el món no és fer caritat. Canviar el món és fer servir els diners que tens per fer del teu entorn un lloc agradable. Canviar el món és tractar bé la gent que t'envolta. El problema del món no són els diners, perquè els diners no són una finalitat en si, sinó una eina de poder. I el que mou el món és el desig incomprensible de poder i més poder. La Pip és l'únic personatge pur (el seu nom real és la Purity del títol) justament perquè és conscient de les seves imperfeccions i que la seva bondat té uns límits. És pragmàtica i no dogmàtica. I en aquest canvi de xip consisteix l'esperança.
Però el que fa de "Purity" una lectura definitivament deliciosa és la seva habilitat en el seu ús subtil de les metàfores. Em quedo amb dues. La primera: la llum del sol versus la pluja. Un dels protagonistes de la novel·la és l'Andreas Wolf, una mena d'Assange o Snowden obsessionat a revelar secrets dels grans organismes, convençut que la transparència equival a netedat. Anomena la seva organització Projecte Sunlight: la llum del sol que ha d'il·luminar la veritat. Però Wolf és un personatge ple de foscor (idolatrat, però, per la superficialitat de la xarxa; aquesta caverna postmoderna que fa que ens creiem les ombres que projecta com l'única realitat) que no entén que en realitat la llum del sol enlluerna i crema: mostrar la merda no neteja, sinó que en genera més; i, si no, només cal veure els resultats del 26-J. Allò que neteja no és la llum del sol, sinó la pluja, perquè el que cal no és mostrar la merda sinó eliminar-la. La pluja del final de la novel·la és el símbol de l'autèntica regeneració.
L'altra metàfora és preciosa. Després de tota una narració molt pessimista amb l'amor, vist com la manera més fàcil que dues persones es devorin, se'ns dóna la solució: l'amor és trobar algú que et torni les pilotes a l'altra banda d'una pista de tennis, que eviti que hagis d'intercanviar cops de dreta amb la paret, que comparteixi amb tu les coses però respectant el teu espai de joc. En definitiva, "Purity" és una novel·la que entén que per arribar al sentit de la política cal arribar a l'ànima humana. Monumental.