Acabo de llegir una versió reduïda d'"El quadern gris", de Josep Pla. Una tria de Josep M. Castellet. Mira que em costen els textos descriptius, i a vegades hi ha novel·les en què d'aquesta mena de fragments gairebé es pot dir que en faig una lectura diagonal, però la prosa detallista de mestres com Ruyra o Pla em deixa sovint embadalit. Crec que aquest defecte meu com a lector, el de despistar-me en els fragments descriptius, és un reflex del meu caràcter: sempre capficat amb les meves coses, no paro atenció al que m'envolta. I, és clar, algú com jo, amb aquesta tendència a l'abstracció i a estar sovint absent mentalment del lloc físic que ocupa, només pot sentir admiració cap a la mirada atenta i la capacitat adjectivadora dels detalls més mínims de la geografia.
És clar que Pla és més que això. Pla és un murri, un observador atent de paisatges humans. D'"El quadern gris", em fascinen els paràgrafs descriptius de la natura palafrugellenca, però em quedo sobretot amb els episodis de Barcelona, en què un Pla aparentment fora de joc fa un retrat vivíssim de la intel·lectualitat més interessant del moment.
Qui sabés escriure així! Però, és clar, caldria saber viure així, també!
