A vegades tinc aquestes coses: m'autoimposo deures absurdament. Com que la contraportada d'”El banquet celestial”, llibre que em va regalar la meva dona per Sant Jordi, afirma que els personatges són deutors de l'estil de William Faulkner, decideixo que abans de llegir-lo recuperaré l'únic llibre del Nobel que tinc per casa: “Santuari”. Sobretot perquè l'única cosa que en recordava és que se m'havia fet molt feixuc i que no hi havia entès gran cosa.
De manera que hi torno. Diria que aquesta vegada l'he entès més, però que hi ha episodis concrets en què m'he tornat a perdre una mica. Segurament no hi ajuda la pèssima edició de què disposo, una de butxaca d'El Periódico plena d'errades tipogràfiques que desvirtuen la traducció original de Manuel de Pedrolo. El cas és que hi ha moments que no puc evitar la sensació que hi ha alguna cosa en la manera de narrar que no funciona. Però esmenar-li la plana a tot un Faulkner seria molt agosarat, de manera que em quedo més tranquil quan, després de la lectura, llegeixo en el mateix pròleg de l'edició que a vegades el nord-americà era tan perfeccionista i treballava tan obsessivament els seus textos que (paradoxalment) aquests acabaven per estar mal escrits. I la conclusió és que probablement tot té a veure amb el sentit de les el·lipsis. Com que el que escriu és tan fort per a l'època Faulkner ho revisa fins a l'extenuació per suavitzar algunes seqüències, de manera que acaba desvirtuant el seu propi text original i la cohesió se'n ressent. Per tant, converteix un excel·lent recurs literari en quelcom artificiós que espatlla la seva pròpia obra. Almenys, aquesta és la sensació.
Però Faulkner és un gran. No cal dubtar d'això. Si passem per alt aquests condicionants esmentats, certament “Santuari” té autèntics cops de geni. L'humor negre que vessa en capítols sencers, la barreja entre novel·la policíaca i psicològica (l'anàlisi del comportament de la jove Temple Drake donaria per escriure una tesi doctoral) i l'enfocament de determinisme social de caràcter naturalista amb què clou l'obra per capgirar-nos-en la percepció són aspectes de gran valor literari. La seva anàlisi desolada del sud nord-americà, sens dubte, ha tingut gran influència en la literatura i també en el cinema nord-americans. I, certament, ja estic gaudint d'”El banquet celestial”, de Donald Ray Pollock, per acabar de confirmar-ho.