login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Lectura: "Segona persona del singular"

L'inici de la lectura de “Segona persona del singular”, de Sayed Kashua, em va agafar de viatge pel centre d'Europa. Recordo que un dia, a Praga, uns iranians ens van preguntar si allò que parlàvem la meva dona i jo era italià. Els vam contestar que era català, i automàticament (no va ser l'única vegada que ens va passar) ens van preguntar com estava la qüestió de la independència. Em vaig trobar explicant-los apassionadament, tot maltractant l'anglès, les nostres reivindicacions històriques i polítiques. Quan ens vam acomiadar, ens van desitjar sort.

Aquell mateix vespre, al tren que ens conduïa cap a Viena, Kashua em va oferir un diàleg en què els personatges de la novel·la qüestionaven la conveniència del patriotisme palestí, en el sentit de si un altre nacionalisme era la millor manera de fer front al nacionalisme israelià. Això em va fer sentir incòmode, i vaig pensar si no havia estat ridícul atabalar un grup de desprevinguts estrangers amb els meus abraonats sentiments identitaris.

Un cop a casa, però, la mateixa novel·la em va donar la resposta quan un dels seus protagonistes expressa que vol ser com els jueus israelians, en el sentit que a diferència dels àrabs poden mostrar-se tal com són a Jerusalem. Llavors ho vaig entendre: la novel·la parla de corregir aquestes situacions anòmales. És una situació anòmala la que provoca que acabis parlant de política amb taxistes de Praga, Viena o Budapest només pel fet de dir Catalunya quan et pregunten el teu país de procedència. La independència és el mecanisme de normalitat que ha de fer possible que dir que ets català quan ets a l'estranger no sigui un acte nacionalista ni polític, sinó tan normal com dir que ets italià o espanyol.

Però, en fi, parlem de literatura. Perquè “Segona persona del singular” n'és un exemple prou majúscul, i no es ressent de voler posar l'accent en qüestions sociopolítiques. I això que al principi no ho sembla ja que, malgrat resultar molt didàctic per fer possible que el lector occidental comprengui la complexa realitat israeliana, precisament per això es fa un pèl feixuc. Però de seguida arriba la intriga, que tot i ser introduïda de manera un pèl forçada Kashua construeix prou hàbilment per jugar constantment amb els personatges i el lector. En aquest sentit, destaca especialment l'estructura, que combina dues veus narratives corresponents a dos personatges diferents i pertanyents aparentment a dues línies temporals allunyades entre elles fins que acaben creuant-se. Aquest és el recurs per elaborar una reflexió sobre la construcció de la identitat, la del jo i la de l'altre, aquesta tercera persona que ha d'esdevenir segona, en un exercici d'empatia que consisteix a experimentar en la pròpia pell ser-ho, i també en la dificultat d'alliberar-se dels prejudicis que han construït la base de la teva formació cultural.

Per si tots els mèrits estilístics i narratius d'aquesta obra no fossin prou, Kashua ens ofereix al final un epíleg desconcertant que ens obliga a replantejar-nos tota la lectura. “Segona persona del singular”, com “Purity”, és l'exemple vivent que es pot parlar de política sense avorrir, i que es poden escriure novel·les amb inquietuds socials sense renunciar a l'ambició de la qualitat literària.

Comentaris (1)26-08-2016 20:37:06

davidcuencadavidcuenca blog, 29-08-2016 10:24:30

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: