Qui en aquests darrers mesos (és així de trist: ara mateix, trigo mesos a llegir-me un llibre) hagués vingut de visita a casa, s'hauria sorprès de trobar a la tauleta de nit d'una persona de les meves conviccions ideològiques ni més ni menys que un llibre de Mario Vargas Llosa. Però feia anys que tenia el llibre pendent (des de la universitat, un cop més), i a mi em van ensenyar que cal separar l'artista de la persona. Així que vaig decidir aparcar els prejudicis i jutjar la novel·la pels seus mèrits i no per la qualitat humana de l'autor (de qui no em molesta que pensi diferent de mi, però sí que insulti els que no pensem com ell). Amb la secreta esperança, això sí, que la novel·la fos fluixota i em permetés qualificar-lo de mediocre. Però, és clar, no va ser així.
D'entrada, vaig pensar que costaria separar autor i novel·lista, ja que tot apuntava que l'obra tenia una clara tendència autobiogràfica. Però de seguida va arribar un recurs enginyós: els capítols parells ja no es narraven en primera persona, sinó en la tercera persona d'un narrador que era al mateix temps un personatge dels capítols imparells; l'escriptor de radionovel·les del títol. És a dir, que tenies accés a les radionovel·les que anava escrivint. Això portava a un plaer culpable, en descobrir que t'impacientaves amb la història anodina de l'autor-protagonista i esperaves amb delit tornar als capítols parells. T'havies enganxat a les radionovel·les. Caracteritzades, aquestes, per l'exuberància de recursos verbals que sempre ha definit la millor literatura hispana. Calia agafar-s'ho amb la distància irònica amb què sens dubte ho fa l'autor, però resultava igualment admirable.
A mitja novel·la, però, un altre pas de rosca: l'escriptor de radionovel·les comença a enfollir i a barrejar situacions i personatges. Al mateix temps, la història central desemboca en una història d'amor impossible. És a dir, de mica en mica, l'interès es va bolcant cap als capítols imparells, que s'estan convertint ells mateixos en una radionovel·la. L'autor, que n'és conscient, fa que l'últim capítol parell (l'últim de la novel·la) ja sigui un "què va ser de..." del seu propi personatge.
En definitiva, una fascinant reflexió-recreació dels mecanismes de l'escriptura, que fa que continuï menyspreant la persona que la va escriure, però admirant el novel·lista, si més no a jutjar per aquesta única novel·la seva que he tingut el goig de llegir. Què hi farem.