Són les 4 de la matinada del 6 de desembre. Agafem el cotxe i ens disposem a fer una autèntica bestiesa: recórrer els 1.300 quilòmetres que ens separen de Brussel·les per, 36 hores després, tornar-los a desfer. Aquesta bogeria absoluta, tanmateix, la compartirem (cadascú amb les seves variants) amb 60.000 persones més.
Però aquesta dada la coneixerem després, quan sigui la mateixa policia belga qui confirmi aquesta xifra d'assistència a la manifestació per demanar a Europa que es desperti i que accepti la voluntat majoritària del poble de Catalunya. De moment, pel camí, de seguida constatem que la cosa pot agafar caires històrics: ja a la primera àrea de servei on ens aturem, comprovem que una marea groga comença a envair-ho tot: llaços, bufandes, samarretes... Qualsevol cosa fa el fet. Ens han fet un favor enorme prohibint el groc. Tota revolució ha de tenir el seu color.
Continuem fent quilòmetres, fins que arriba l'hora de dinar. A l'àrea de servei no donen l'abast. La marea groga els ha desbordat. A punt de marxar, torno del lavabo i aleshores passa: espontàniament, algú comença a entonar càntics d'independència, i tothom el segueix. Una àrea de servei, al bell mig de França.
I més quilòmetres. A la ronda que voreja París ens trobem un embús monumental, però ens consolem entrellucant entre la grisor del dia la silueta imponent de la Torre Eiffel. Ja som molt al nord. Bèlgica és cada cop més a prop, i això ens anima.
Aplaudim quan creuem la frontera de Bèlgica. No veurem Brussel·les fins l'endemà, ja que el nostre hotel es troba a Anvers. Allà ens espera un ensurt: no troben la nostra reserva i estem a punt de quedar-nos sense habitació. Al final tot se soluciona i sortim a sopar. Europa deu ser això: són les 8 del vespre i no corre ni una ànima pels carrers. Fem quatre fotos ràpides al bellíssim centre de la ciutat, que llueix enllumenat nadalenc, i anem a sopar abans que ens ho trobem tot tancat. Anem a dormir d'hora, cansats però satisfets, a punt per viure les emocions de l'endemà.
9:30 del matí del 7 de desembre. Brussel·les. A la zona pròxima al parlament europeu, a la porta commemorativa de la independència belga, la munió de gent ja és indescriptible. L'emoció és encara més gran que a les concentracions de Barcelona: hi ha milers i milers de persones clamant per la llibertat a milers i milers de quilòmetres de casa! Fins dues hores més tard, és impossible fer ni un pas. Finalment, quan podem, la joia és indescriptible. Eslògans, càntics... Penso en el que he sentit dir a un home en una de les inacabables cues dels cafès dels voltants abans de la manifestació: amb tot el que ens han fet, i continuem mantenint el somriure. Alguns ho veuen com la nostra debilitat. Jo ho veig com la nostra fortalesa.
De sobte, passem per davant d'un balcó guarnit amb senyeres i rojigualdas. Hi ha gent en aquest balcó que ens mira amb aire burleta, ballant, desafiant. En el grup on ens trobem nosaltres hi ha una primera reacció en forma de xiulets, però de seguida ens adonem que la cosa requereix més intel·ligència. De manera que els cantem el “Passi-ho bé” que els vallencs van immortalitzar pocs dies abans de l'1 d'octubre. Aleshores sona des d'aquest balcó “Pero mira cómo beben los peces en el río” de manera atronadora. Ens fa gràcia i comencem a cantar-la nosaltres també. No sé què esperaven que féssim. Suposo que, com que odien, es pensen que nosaltres també odiem.
Just davant d'una de les seus del Parlament Europeu, moment impressionant. Es fa el silenci i aixequem les mans, en senyal de pau. És la manera més sorollosa que se'ns acut d'exigir respecte. Continuem avançant i sentim instruccions en català des d'un altaveu... de la policia belga! És una gravació de l'ANC, però la policia belga ha acceptat utilitzar-la sense cap problema. En un moment de pausa, quedem aturats davant d'un seguit de policies. Fa estona que ens miren sorpresos. Una manifestant s'acosta a un d'ells i comencen una conversa en francès. M'adono que la dona intenta explicar-li al policia les nostres raons. També m'adono que tenen algunes discrepàncies cordials (suposo que és normal si a un policia való li parles d'independència), però detecto interès i respecte. Quan la dona decideix que ja n'hi ha prou, li pregunto si l'ha convençut. Em respon que no del tot, però que ell li ha transmès que ara ho entén una mica millor i que mai havia vist una manifestació tan multitudinària i tan cívica a Brussel·les. Jo també estic meravellat amb aquests policies. Resulta que s'hi pot parlar, que t'escolten. Resulta que no et peguen. Estan al servei dels ciutadans. Com la nostra policia. La nostra de veritat, no la imposada.
Com que ens hem entretingut molt, veiem la cua de la manifestació i com la van tancant un cotxe patrulla i un exèrcit de màquines de la neteja que, la veritat, tenen molt poca feina. Com es nota que no ens coneixen. Accelerem una mica i tenim temps de cantar encara alguns eslògans més. Llavors, quan ja ens dirigim al metro, sentim tot de cop la veu alta i clara del nostre president. Veiem al fons una munió de gent. Puigdemont s'hi adreça. Ens hi acostem. No arribem a veure'l, però sentim amplificades les seves paraules. I reconforta. El que no entendran mai els que ens tenen per una colla d'abduïts és que nosaltres no som aquí per ell. Ell hi és per nosaltres.
El metro és una llauna de sardines, envaït com està per la marea groga. Tothom ha tingut, és clar, la mateixa pensada després de la manifestació: cap a la Grand Place! Abans mengem el que podem (tot està col·lapsat d'independentistes; els belgues no deuen entendre res) i passegem per unes galeries properes, plenes de xocolateries. Algú torna a iniciar càntics d'independència. Tothom el segueix (gairebé només hi ha catalans!), i allà dins ressonen com mai.
Finalment arribem a un dels carrers que donen entrada a la Grand Place, i aleshores passa quelcom increïble: hem de fer cua per a poder-hi entrar! Ens trobem en un embús humà. Hi ha tants catalans que no caben tots alhora a la plaça! Quan finalment hi accedim, just aleshores comença un espectacular joc de llum i so que converteix aquest lloc emblemàtic en un indret màgic. Són les 5 en punt de la tarda i plou a bots i barrals. Abraço la meva dona i el món s'atura. No hi ha res com compartir un somni. I no ens el deixarem prendre. No sense lluitar.
Abandonem la plaça (amb prou feines ens hi hem pogut moure) i tornem al metro, ja per recollir el cotxe. La intenció és sopar en un bon restaurant d'Anvers, que ens ho hem guanyat. Però un embús descomunal a la sortida de Brussel·les converteix un trajecte de quaranta minuts en un de dues hores i mitja. Decidim sopar quatre porqueries que ens queden a l'habitació de l'hotel. Ens adormim rendits i amb un somriure a la cara.
8 de desembre. Hora de tornar. Ja se sap que les tornades són més dures que les anades, quan has canviat la il·lusió pel cansament. En tot cas, molt de temps per pensar en la rellevància del que acabem de fer. Si haurà servit o no d'alguna cosa, el temps ho dirà. Però algunes coses són clares. Per exemple, que una gent que fa les coses així es mereix com a mínim un respecte. Que si 60.000 persones han fet un esforç com aquest, seran milions les que es prendran la molèstia d'anar a votar per molt desil·lusionades que estiguin. I que cap altre poble del món hauria fet una animalada com aquesta. Estem com una cabra. I això ens fa imparables.
23h del 8 de desembre. Arribem a casa. Sopem i em poso a escriure. 1:30h. Estic molt cansat. Les fotografies que acompanyaran aquest article seran publicades en un altre moment.