Tot i que encara falta la convocatòria oficial, es pot dir que el referèndum de l'1 d'octubre va néixer ahir amb tots els ets i uts. Nascut el 4 de juliol. Va ser oportuna, doncs, la referència a les paraules pronunciades tres mesos (tres mesos!) abans de la independència nord-americana. Cal no oblidar, però, que “Nascut el 4 de juliol” és també el títol d'una pel·lícula d'Oliver Stone que advertia dels riscos del patriotisme a propòsit de la guerra del Vietnam. Per això, ara que ho tenim a tocar, seria bo recordar que tot el que l'independentisme ha tingut de bo ho tindria de dolent el nacionalisme (etiqueta que ens han penjat però que en realitat és d'ells). Fóra bo, l'endemà de la independència (si és que es guanya: l'última paraula la tindrà la democràcia), començar a retirar les banderes dels balcons i deixar de cantar himnes. Perquè el nacionalisme de veritat, el d'estat, és l'autènticament excloent. No es tracta de dotar-nos d'un estat per anar passejant orgull patri, ni de dir amén a tot el que el nostre nou estat faci sense engruna de crítica. Es tractarà d'haver-se emancipat, d'haver-se fet major d'edat, de decidir sense tuteles externes però sempre des de l'autocrítica tot el que afecti les nostres vides en aquest nou estatus. Viatjar a Ítaca ha estat extraordinari, però quan hi arribem hem d'estar a l'altura d'un estat modern i evitar els tics casposos dels quals precisament fugim. I, dit tot això, passi el que passi l'1 d'octubre, és un bon moment per donar les gràcies.
Gràcies a Artur Mas, per haver mogut peça quan el poble li ho reclamava i per haver-se sabut apartar quan la seva figura va passar a ser un obstacle.
Gràcies a ERC, per haver acceptat diluir-se dins de Junts pel Sí quan tenia la victòria electoral a l'abast.
Gràcies a la CUP, per haver sacsejat el procés quan calia. Sovint essent incompresa, confesso que també per mi mateix. Ara, vist amb perspectiva, reconec que (tot i que continuo pensant que sovint li han fallat les formes) algunes de les seves decisions han estat una empenta definitiva.
Gràcies a Carles Puigdemont, per acceptar el lideratge en el moment més difícil, i haver-ho fet amb rigor i fermesa.
Gràcies a Arenys de Munt, per haver iniciat un viatge meravellós que estem a punt de culminar.
Gràcies a la meva dona, per haver-me acompanyat en la lluita. O, més ben dit, per haver-me animat a participar (a mi, que sóc mandrós de mena per a aquestes coses) en activitats voluntàries en favor de la llengua i la llibertat del meu país.
Gràcies al meu pare, per haver vingut d'Andalusia, casar-se amb la meva mare, donar-me vida i ensenyar-me que es pot estimar una terra i voler-ne la llibertat des de l'agraïment i sense necessitat d'haver-hi nascut.
Gràcies a la família i als amics que tinc repartits per la resta de la Península, per haver entès (espero) que això no va contra ningú i molt menys contra ells, i que continuarem abraçant-nos i recorrent els mateixos quilòmetres per veure'ns. Que la línia de frontera que dibuixarem al mapa no farà augmentar ni un centímetre la distància que ens separa, i que la tracem per poder-nos obrir al món i no pas per tancar-nos.
I gràcies, sobretot, al PP. Per haver-se carregat l'Estatut del 2006 que havia seguit totes les passes democràtiques i haver obert d'aquesta manera els ulls a la nostra ciutadania, alliberant-la del jou de l'autonomisme colonialista.
Volem ser per caminar, i caminem per poder ser.