Massa dies sense futbol (vull dir del de veritat), i acabo tornant a sentir la necessitat de parlar de les tensions polítiques que ens acompanyen. Unes tensions que estarien solucionades si el president del Parlament hagués fet bé la seva feina el dia 30 de gener, però que en l'espera ens permeten entendre del costat de què estem i de què no.
Per exemple, pot passar que algú comparteixi ideologia amb nosaltres però no hi compartim metodologia. No m'agrada que Arran embruti la porta de l'habitatge de ningú, per molt indesitjable que em sembli el que hagi fet, entre d'altres coses perquè a mi tampoc m'agrada haver hagut de netejar ja tres vegades la meva porta per tenir-hi posat un cartell demanant la llibertat dels presos polítics. Ara bé: això no dóna dret a les associacions de jutges a aprofitar aquesta ineptitud per fer demagògia i dir coses com ara que això demostra l'intent d'imposar una idea per la força o que aquestes actuacions són les pròpies d'una dictadura. Perquè el que de veritat és imposar una idea per la força és empresonar qui no pensa com tu, i perquè el que de veritat és propi de les dictadures és utilitzar la llei i la justícia per reprimir la dissidència.
Afortunadament, també hi ha casos en què et sents orgullós dels teus conciutadans. Com per exemple amb la reacció dels veïns de Santa Coloma de Gramenet davant l'agressió sexual que va patir fa uns dies una noia en mans d'uns menors sense papers. Es van manifestar enèrgicament contra la impunitat del masclisme, però quan un miserable grupet feixista que no es representa ni a si mateix va irrompre a la concentració proferint crits contra la immigració, el van fer fora a crits passant per sobre (que estrany) de la passivitat de la policia. És el mateix esperit que va fer que els racistes fossin expulsats de la manifestació de Barcelona l'endemà de l'atemptat terrorista. En ambdós casos, la gent tenia clar que rebutjava els fets comesos, i no pas el col·lectiu d'origen dels criminals. I és aquesta gent exemplar la que a sobre s'ha de sentir dia sí i dia també que és supremacista i que fomenta l'odi, i s'ho ha de sentir a dir justament per part d'aquells que voldrien una Catalunya monolítica, monolingüe, monocultural i monoracial.
Aquesta és la meva gent. I no sóc supremacista per dir-ho. La meva gent no és la independentista enfront de la que no ho és. La meva gent és la gent cívica, educada i civilitzada que defensa el que pensa en llibertat i en pau, sigui o no independentista; enfront del feixisme totalitari que vol imposar les seves idees per mitjà de la força i la intimidació, i que predica el seu odi contra tothom que és diferent. Aquesta és la meva gent, i n'estic orgullós.