La meva intenció era esperar que s'acabés el mundial per fer-ne una valoració, sobretot en clau blaugrana, però el que va passar ahir va ser tan bèstia que no em puc estar d'avançar-m'hi. I la primera reflexió que em ve al cap és la següent: tothom té clar que estem davant d'un partit històric, que es recordarà per sempre més, i que mai s'havia vist una humiliació així encaixada a casa per part de cap equip gran. Doncs doble contradicció: que ja ningú recorda el 2-6 del Barça al Bernabéu? Per tant, ni la memòria d'aquestes gestes sembla ser tan llarga ni és la primera vegada que passa.
Però no ens fixem en el passat i mirem cap al futur. Puc prometre i prometo que al llarg d'aquest mundial, i abans de l'exhibició d'ahir, he pensat seriosament en Alemanya com el model futbolístic a seguir. D'entrada, trobo molt agut el comentari que he sentit avui a Catalunya Ràdio, segons el qual Guardiola podria convertir-se en el primer entrenador que guanya dos mundials sense ser seleccionador, interpreto que en el sentit que ha fet que s'imposi el seu estil a les seleccions dels estats on han jugat els seus equips i això les ha fet guanyadores. Està molt ben vist, però jo no restaria mèrits a Joachim Löw, esplèndid seleccionador alemany, perquè crec que el que ell ha plantejat (amb èxit, independentment del que passi a la final) és una evolució del model. Gust per la possessió i el joc ras i al primer toc, sí, però més vertical i físic. Curiosament, va ser el Bayern alemany qui es va encarregar d'advertir en la tristament famosa eliminatòria del 0-7 que el futbol posicional clàssic del Barça era vulnerable si no anava acompanyat d'actitud i intensitat, cosa que irònicament va confirmar el Brasil esborrant del camp Espanya en la final de la copa Confederacions de l'any passat. En aquest mundial s'ha confirmat, per mitjà de la selecció espanyola, el que s'havia vist durant tota la temporada: el futbol deliciós del millor equip de la història ha caducat perquè els seus jugadors es troben en ple declivi. Però no s'ha de canviar el model. Simplement cal evolucionar-lo. El fracàs del Brasil farà enrojolar els que cantaven les virtuts de la pilotada llarga i se'n reien de la creació de joc al mig del camp. Alemanya (repeteixo: independentment del que passi a la final) ha mostrat el camí d'un futbol directe però de toc, ofensiu i deliciós. Luis Enrique fa pinta de voler anar per aquí. Que així sigui.
I tant se val que faci la valoració final en clau blaugrana individual, perquè un parell de resultats ja no poden fer canviar res. Iniesta i companyia s'han d'espavilar, i evolucionar tal com ha quedat dit. Messi ja es pot considerar, passi el que passi, el millor d'entre els millors, ja que sense estar al seu millor nivell ha portat lluny ell solet (si es vol, amb Di María) una selecció argentina més aviat mediocre i mal treballada. Neymar ha d'estar molt content del seu mundial, molt bo i seriós, ja que a més s'ha estalviat la vergonya d'aparèixer en l'alineació del dia més trist de la història de la seva selecció. Alexis es mereixia fer un bon mundial, perquè aquest ho dona tot porti la samarreta que porti i amb el Barça no es va guardar res. I Luis Suárez... A mi d'entrada em fa arrufar el nas que vingui un paio així, però si és capaç de canalitzar el seu caràcter ens podria sortir una mena de Stòitxkov que no ens aniria malament i que crec que és el que busca Luis Enrique.
Ah! I ens queden Bravo (garantia per a la porteria) i Rakitic, que malgrat la pobra actuació de la seva selecció ha mostrat el seu perfil de migcampista, que (combinat amb el de Rafinha) ens pot confirmar que potser sí que intentarem jugar a la manera alemanya. A veure, a veure...