Avui, en plena ressaca de l'endemà del dia més bonic de l'any, he pensat que era curiós que Sant Jordi quedés força exclòs dels aires reivindicatius sobre el procés il·lusionant en què el nostre país es troba, en el sentit que no s'hi planifiquen grans actes ni manifestos. Però de seguida he pensat que era millor així: si el món ens mira, trobarà en Sant Jordi allò que som, i en l'Onze de Setembre allò que volem ser. En el primer cas, un poble que fa de la seva millor festa un dia per sortir, trobar-se amb la gent, i regalar-se amor i cultura. En el segon, un poble obstinat però que sap reivindicar els seus drets de manera cívica i també festiva. Només es pot sentir orgull davant d'això. Un orgull net, sa, no pas de sentiment de superioritat, però sí de pertinença a una col·lectivitat que té uns valors amb els quals t'identifiques.
I va haver de ser en ple dia de Sant Jordi que Pep Guardiola, ni més ni menys que a Madrid, tornés a defensar amb contundència la nostra llengua, bo i desafiant la UEFA amb valentia enmig d'una eliminatòria complicada. Qui s'ha cregut que és la UEFA? Quin dret considera que té a dir a un periodista que no pot parlar en la seva llengua, que comparteix amb l'entrenador a qui s'adreça? Quin dret té a suggerir que un entrenador capaç d'adreçar-se als mitjans en castellà, en anglès, en italià i en alemany no pot fer-ho en la seva llengua materna? Quins estúpids monolingües encara s'atreviran a sobre a acusar-lo de curt de mires per defensar la seva llengua enmig del seu admirable poliglotisme? Gràcies, Pep, un cop més. Se't troba tant a faltar, en tots els sentits... I no saps com ens agradaria veure't content dimarts que ve a la nit, tot i que ja t'ho pots imaginar...
Cansa molt tanta ignorància i tanta mala fe. Però ja va bé. Si algú es continua preguntant els motius del camí que hem emprès, que es faci aquesta senzilla pregunta: el català rebria aquest tracte si disposés d'un estat propi que el defensés? No, oi? Doncs això.
Visca Sant Jordi i visca Catalunya!