Sí, ja sé que aquesta sèrie ja està passada de moda, que fa molt que es va acabar. Però jo tot just l'he acabat de veure ara, i no em puc estar de parlar-ne (sobretot, és clar, del seu polèmic final; queda avisat qui la tingui pendent de no continuar llegint). Fa una hora mal comptada que n'he vist l'últim capítol, i ja estic trobant a faltar en Jack, en Sawyer, la Kate, la Sun... i tot el reguitzell de personatges que ens han acompanyat, a la meva dona i a mi, durant molt bones estones entre el gener del 2013 i aquest agost del 2014.
He titulat l'article "Reivindicació de Lost" ("Perdidos", perquè ens entenguem) perquè ara es porta dir que aquesta sèrie no val res, i no hi estic d'acord. Reconec que més d'una vegada els perduts semblaven els guionistes. Reconec també que li sobren un parell de temporades molt fluixes i que no aporten res. També sé que d'ençà de la seva irrupció han aparegut sèries notables, que probablement l'han superat. Però crec que és injust obviar que va ser una sèrie revolucionària, que va obrir noves vies d'expressió i nous models d'estructura narrativa. Que, en definitiva, va obrir en molts sentits el camí de les que vindrien. I també que la primera i la darrera temporada són molt bones, rodones, pràcticament perfectes, una lliçó en cada capítol.
Però, què és en definitiva "Lost"? Al meu entendre, "Lost" és, a banda d'un excel·lent experiment narratiu, la història d'un viatge. Un viatge que prendrà tot el seu sentit en el capítol final. "Lost" ho té absolutament tot: amor, humor, acció, mort... i, és clar, la inevitable tensió sexual no resolta... fins a l'últim capítol. I és que "Lost" aconsegueix un miracle: ser absolutament trencadora partint de les essències més clàssiques de l'art d'explicar històries. Perquè "Lost" és profundament bíblica (recordo un capítol que plantejava un dilema molt similar al d'Abraham; i, què és Locke a les primeres temporades si no un sant Job que espera pacientment a quina nova dura prova el sotmetrà l'illa?) i vocacionalment mitològica (aquest Desmond etern viatger del temps sempre esperant retrobar-se amb el seu amor, no per casualitat anomenat Penelope; aquests germans bessons semifundadors de l'illa al més pur estil de Ròmul i Rem). Però sospito que "Lost" va trencar esquemes per mitjà de la seva principal virtut: la manera com en cada temporada dos marcs temporals dialoguen entre ells. Des dels clàssics flash-backs de la primera temporada, passant per flash-forwards i fins a arribar a l'última temporada a una mena de realitat paral·lela que hauria fet les delícies del David Lynch de "Mulholland Drive", tots els actes que duen a terme cadascun dels personatges a la misteriosa illa no s'entendrien sense el diàleg que estableixen amb el jo de l'altre marc temporal, fet que arriba al punt culminant en un memorable episodi protagonitzat per Desmond que intueixo que tampoc per casualitat tenia lloc més o menys a l'equador de la sèrie.
Molt bé, però... Tot plegat quin sentit té? Durant l'esplèndida última temporada, "Lost" sembla voler explicar-nos (per això no és gratuïta la meva referència a "Mulholland Drive") que la nostra existència pot tenir lloc en universos paral·lels, i que només una fina línia separa una vida possible d'una altra. Però l'últim capítol ho capgira tot, i ens torna a quelcom que ja se'ns havia avisat per mitjà de senyals en temporades anteriors. Un últim capítol injustament maltractat, i del qual cal parlar amb calma.
D'entrada, no entenc les crítiques al capítol per no aclarir absolutament res. Home, d'acord que queden caps per lligar i que algunes peces no encaixen, però no pot ser més clar: tots estan morts. Des de quan? Interpretació 1 (en calent, la meva): des del començament. Cap va sobreviure a l'accident d'avió. I, si estem atents a la conversa entre en Jack i el seu pare, tot queda clar: tot el que hem vist no és res més que una mena de purgatori, de trànsit cap a la mort per part dels personatges. Durant la sèrie sabem que, en el moment de pujar a l'avió a Sydney en direcció a Los Angeles, cap dels passatgers és feliç, i a més es troba absolutament sol. Així, aquests personatges es resisteixen a morir d'aquesta manera; necessiten quelcom que doni sentit a les seves vides abans de deixar-les. I aquest fil que farà que no morin sols és el relat que creen entre ells en el trànsit cap al final definitiu. Escoltem bé la conversa: en Jack i el seu pare es troben en una església per retrobar-se amb tots els passatgers de l'Oceanic 815, i en Jack pregunta "on som?" I el seu pare respon: "A un lloc que heu creat entre tots per poder acceptar el vostre destí." El pare d'en Jack es refereix al relat que han construït entre tots, però no és gratuït que ho digui en una església. Per què? Perquè això, explicar-se mites (monoteistes o pagans, tant se val) és el que l'home ha fet des que el temps és temps per trobar un sentit a la seva vida i un consol davant la seva mort. I això és "Lost": el mite que als passatgers de l'Oceanic 815 els va servir de sentit i de consol. Cal recordar que la sèrie s'obre amb un pla dels ulls d'en Jack obrint-se sobtadament després de l'accident, i s'acaba amb un pla dels ulls d'en Jack tancant-se per sempre després de contemplar com l'avió amb els seus amics s'enlaira. En Jack pot morir tranquil perquè entén que ha ajudat els altres a salvar-se, que ha estat sempre el seu objectiu (no en va és metge), i la sèrie es pot acabar. Interpretació 2 (llegida a Internet, segurament força més satisfactòria): tot el de l'illa sí que va existir (de fet, el pare d'en Jack així ho diu). Només la suposada realitat paral·lela de l'última temporada seria el purgatori. Cada personatge va morir quan va morir: la majoria a l'illa; en Sawyer, la Kate, la Claire... molts anys després, un cop van fugir de l'illa. I, molts anys després, un cop tots han passat comptes amb ells mateixos, es retroben al purgatori tots morts però tots junts.
En realitat, però, tant és quina sigui la interpretació vàlida. L'important és tot el que hem après juntament amb els personatges pel camí. I si realment hi ha tanta gent decebuda amb el final, que pensi com es va divertir durant el viatge, encara que després Ítaca no fos el que s'esperava. Ulisses bé sabia que el que valia la pena era el trajecte.