Un cacic local anomenat Sebastià acull una noia de catorze anys desemparada i la converteix en la seva amant. Quan, més endavant, en Sebastià necessita casar-se amb una pubilla per diners, decideix casar la Marta amb un altre home perquè ningú sospiti. Intentarà que aquest home sigui al més curt de gambals possible perquè no hi hagi risc que la Marta se n'enamori. El resultat, tothom el coneix: el bo d'en Manelic, el pastor utilitzat de tapadora per en Sebastià, assolirà l'amor de la noia, la Marta, i matarà en Sebastià com a venjança i com a purificació dels actes d'aquest llop de la terra baixa abans de tornar amb la seva estimada a la terra alta.
Aquest és, a grans trets (sempre simplificadors), l'argument de “Terra baixa”, d'Àngel Guimerà. I la polèmica a la selectivitat ha arribat perquè en una pregunta de veritable o fals la plantilla de correcció considera que cal respondre “veritable” a l'afirmació “La Marta i en Sebastià mantenen una relació amorosa”. Molts estudiants consideren que la relació és d'abús sexual (en la relació amb en Sebastià, la voluntat de la Marta mai no compta) i que se'ls hauria de comptabilitzar la seva resposta de “fals” com a correcta.
El problema no és el valor de la resposta (0,1, tot i que sempre pot haver-hi algú a qui vingui d'aquí), sinó els valors que porta implícita. Moltíssima gent ha posat el crit al cel perquè, des d'un discurs feminista contemporani, la resposta com a veritable és inacceptable. Per mi, la conclusió és clara: la resposta correcta hauria de ser “fals”. Ara bé: analitzem-ho.
El problema és de base. Tot i que s'entén que el motiu és la simplificació de la correcció, no deixa de ser pervers simplificar l'anàlisi d'una obra literària amb preguntes de tipus test. Ho és perquè és limitar el qüestionament sobre l'obra a un simple control de lectura i perquè, per tant, es renuncia a aprofundir en l'anàlisi, que és el que dóna sentit a l'experiència lectora. No es tracta de llegir per llegir: la literatura és una de les millors maneres de créixer intel·lectualment perquè posa en qüestió la teva relació amb el món. I, en aquest sentit, tan nociu em sembla polir-se-la amb un test de pa sucat amb oli com ventilar el problema amb proclames simplistes basades amb el políticament correcte.
Des de sempre, quan explico als alumnes les peripècies del cavaller Tirant amb la princesa Carmesina, un dels moments més divertits és quan, després que la princesa decideix fer-se la interessant per fer-lo patir, el cavaller decideix tirar pel dret i ficar-se al seu llit sense permís. El cas és que primer es barallen, però la princesa acaba cedint perquè en realitat se'n mor de ganes. Però cada any que passa creix la meva incomoditat: en els temps que corren, parlar d'una noia que diu que no però que en realitat vol dir que sí és un risc. I aquest any m'he vist obligat a dir “ei, que això no té res a veure amb algunes coses que passen en l'actualitat. Nois: no és no!”
És evident que jutjar determinats clàssics des dels paràmetres actuals no té sentit. Què cal, doncs? Explicitar aquesta evidència. Deixar clar que determinades obres són immortals no pas per suposats valors ètics o morals en què han crescut els milenials, sinó per la seva capacitat metafòrica o simbòlica. Joanot Martorell no pretén descriure'ns l'episodi d'una violació, ni tampoc tractar la dona com a objecte. La situació li interessa simplement per reflectir el contrast entre les aptituds de Tirant al camp de batalla i la seva malaptesa en el terreny amorós, dicotomia que és la base principal de la novel·la.
De la mateixa manera, el que Guimerà vol expressar per mitjà del triangle (no en direm amorós) Sebastià-Marta-Manelic és l'enfrontament entre la puresa i la bondat de la terra alta i la corrupció i la maldat de la terra baixa, seguint la màxima rousseauniana que l'home és bo per naturalesa i que és la societat qui el fa malbé. Per tant, la resposta “veritable” com a correcta és un error garrafal d'apreciació, però des d'un punt de vista estrictament literari. Més que res, perquè a mi com a feminista m'escandalitzaria més el tractament que es fa de la dona a la saga de les ombres de Grey, per exemple. He tingut la desgràcia de veure'n la primera pel·lícula, i el que em sembla inversemblant no és que s'accepti el rol sexual passiu i masoquista de la protagonista (al capdavall, els rols sexuals són precisament rols i no són degradants si formen part d'una fantasia consentida i compartida), sinó que es consideri el súmmum de la modernitat i de l'alliberació de la dona una història en què a ella li cau la bava perquè el manso la ve a buscar a la feina amb helicòpter, perpetuant el cànon d'heroïna Disney pre-Pixar que viu només pendent de trobar el príncep blau que la rescati.
En definitiva, convé fugir tant de les simplificacions acadèmiques com de les polítiques. Sempre recordo una alumna que un dia em va dir que amb mi no feien mai literatura, perquè amb l'excusa d'un llibre ens passàvem les classes parlant de la vida. Jo li vaig respondre que per mi aquest era precisament l'objectiu de la literatura. Així doncs, la solució passa per poder parlar a les aules amb naturalitat de tot. Que és precisament el que els polítics no volen que fem. No fos cas que forméssim ciutadans crítics que sabessin el que es fan quan voten.