Una vegada tancat el parèntesi que havia deixat la meva vida quotidiana en suspens durant una bona colla de dies, em torno a acostar al blog per transmetre algunes sensacions que he anat experimentat darrerament enmig de tot plegat.
Irritació: la que m'ha produït una novel·la que m'ha acompanyat en els moments de treva. Es tracta de "Temporada baixa", de Maria Mercè Roca. Compte!: es tracta d'una novel·la molt ben escrita, però vull pensar que va ser un pecat de joventut. El que em molesta és que, llegint aquesta novel·la, fa la sensació que els homes som, per definició, egoistes, egocèntrics, immadurs, insegurs, gelosos i maltractadors. Reconec el mèrit d'enfocar-ho des del punt de vista masculí, i se'm pot dir que un personatge no defineix tota l'espècie, però el cas és que hi intueixo una voluntat arquetípica, i no entendré mai per què el feminisme acostuma a basar sovint els seus arguments en la degradació del gènere masculí.
Satisfacció: en comprovar que el Barça està trobant la seva identitat en una combinació de preciosisme i practicitat que li fa tirar endavant partits que l'any passat no guanyava.
Expectació: la que em produeix l'evolució de les rodes de premsa de Tata Martino, que s'estan convertint en una psicoanàlisi implacable de les neures històriques del barcelonisme. Em fa patir que quan perdi un parell de partits ja no li'n perdonaran ni una...
Indignació: per la previsible campanya contra Neymar que s'ha engegat un cop han vist que no el podien enfrontar a Messi, i que ja comença a tenir els seus lamentables i fastigosos efectes. Hi ha gent que és incapaç de jugar net...
Fascinació: per l'estimulant joc intel·lectual que proposa la pel·lícula "La huella", de Joseph L. Mankiewicz, un clàssic que vaig poder reveure ahir un cop tornada la normalitat.
Tristesa: la que em va produir que un escriptor admirat com Javier Cercas fos citat per la representant de la dreta més rància a Catalunya per defensar els seus arguments immobilistes, reaccionaris i obstruccionistes. Crec entendre el que Cercas volia dir en el seu article, tot i no compartir-ho, però també crec que ell mateix deu estar trist de veure com se l'ha tergiversat i utilitzat.
Admiració: em trec el barret davant la comunitat educativa de les Illes Balears. En el context actual, el que estan fent és molt difícil de trobar. I, a més, no es mouen per interessos econòmics, sinó per un ideal de defensa del que és just. No hi ha paraules per agrair el que estan fent. Des d'aquest modest raconet meu, el meu reconeixement.
