Resum dels últims dies a nivell personal en clau política. Dijous: assisteixo atònit als discursos autonomistes dels nostres representants polítics a la capital de la potència estrangera que ens subjuga, en els quals s'humilien i ens humilien a tots. A la mateixa hora, el pseudopresident Torra beneeix (amb la boca petita, però la beneeix) la proposta d'estatutet de pa sucat amb oli que li arriba des de Sitges. Divendres: a classe em pregunten com és possible que es pugui canviar un president sense consultar-ho a la ciutadania a través de les urnes, i els explico què és la democràcia representativa i una moció de censura. Quan ho comento a la sala de professors, em diuen que no m'emboliqui, que no parli de política a l'aula, que és perillós. Els dic que jo no he pres partit davant dels alumnes per cap opció política, que només els he explicat objectivament una cosa que ignoraven i que els interessava, com hauria de ser l'obligació de qualsevol bon professional de l'educació. Res a fer: la repressió funciona, ens autocensurem, renunciem a formar ciutadans del futur que sàpiguen què estan fent quan voten.
Dissabte: assisteixo a un debat sobre el procés independentista. Una periodista, un historiador i un filòsof coincideixen en el seu diagnòstic: no hi ha res a fer, no serem mai independents. Davant d'un pessimisme tan aclaparador que em subleva, demano la paraula per reivindicar la dignitat de la gent l'1 d'octubre. Em responen des de la seva superioritat intel·lectual que ells no són cheerleaders a qui paguen per animar a la concurrència, i que les revolucions sempre han estat cosa de la burgesia (Cercas estaria encantat de sentir-ho). Sortint encara m'he de sentir que l'1 d'octubre va ser un fracàs i un èxit de la violència de l'estat. Emprenyat com una mona, arribo a un sopar. El tema surt, renego d'uns polítics pusil·lànimes que ens han venut i que en realitat només volen tornar a l'autonomisme, i m'he de sentir que és molt fàcil parlar veient els toros des de la barrera. M'ho diuen a mi, que juntament amb la meva pacient esposa (que mentre escric aquest article és al sofà, trista, assistint al meu mal humor), porto anys anant a totes les manifestacions possibles, que he estat voluntari a la consulta popular de la meva ciutat el 2010, que he estat voluntari a la consulta del 9-N, que no em vaig moure ni un mil·límetre del meu col·legi electoral l'1 d'octubre malgrat l'amenaça de les porres, que he escrit i he llegit tots els discursos que han fet falta a les escales del meu ajuntament sempre que se m'ha demanat... M'he de sentir això, perquè sóc incapaç d'entendre com és que ningú s'adona que ens equivoquem greument de prioritats, que mentre anteposem la llibertat dels presos a la República no ens en sortirem mai perquè mentre en treguin un rendiment polític seran ostatges de l'Estat.
Doncs molt bé: ja no em queda paciència. Em disposo des d'avui, ara sí, a veure els toros des de la barrera. A fer com fa la majoria i pontificar amb grans frases des del sofà. Decideixo des d'avui recuperar la meva vida. Tenir més temps per llegir, per estimar la meva dona, per vegetar com els meus benpensants compatriotes. Si la meva gent té ànima d'esclau, accepto ser un esclau. I que no em demanin tornar als carrers mai més, si no és per celebrar la República. Perquè amb el currículum que he exposat (si vol la fiscalia en pot prendre bona nota), ja m'he guanyat el dret d'esperar-la tranquil·lament amb un cubata a la mà, si és que mai ha d'arribar.