Roda de premsa prèvia a la tornada de la final de la supercopa: Tata Martino fa una referència tímida, però interessantíssima, a la final de la copa Confederacions perduda per Espanya contra el Brasil per il·lustrar una idea que comparteixo i que em tranquil·litza sentir-li expressar: quan la qualitat s'enfronta a la intensitat, normalment la segona té les de guanyar. Si, en canvi, l'equip que té més qualitat iguala en intensitat l'adversari, llavors és quan la qualitat s'acaba imposant.
Tornada de la final de la supercopa: l'Atlético planteja un partit aspre, dur, una guerra de guerrilles. El Barça no s'arronsa, i iguala en intensitat (tot i que no en violència) el joc del rival, de manera que intenta fer bona la teoria del seu entrenador. Falla, però, la segona part de la teoria: la major qualitat del Barça no apareix. La mala notícia: hem jugat tota l'eliminatòria a allò que l'Atlético ha volgut que juguéssim. La bona notícia: malgrat això, fins i tot així, hem resultat vencedors.
Roda de premsa posterior a la tornada de la final de la supercopa: Tata Martino adverteix que el Barça ha d'aprendre a jugar de maneres diferents, que no sempre podrà jugar com vol i que a vegades haurà de jugar com pugui i el deixin.
Conclusions? Una inquietud: que ens convertim en un equip resultadista i vulgar. Una esperança: que, sense renunciar a la nostra essència, esdevinguem un equip més madur i competitiu. De moment, un missatge que crec que hem deixat: preferim l'espectacle, però qui vulgui portar-nos a la guerra (sense anar més lluny, a la lligueta de la Champions hi haurà dos equips, Milan i Celtic, que ens hi voldran portar) ha de saber que estem preparats, que competirem i que, un cop millorades les prestacions ofensives (per exemple, canviant les passades llargues per una circulació horitzontal més ràpida, que dificulti la basculació de les defenses i permeti als extrems trobar-se en situacions d'un contra un), la nostra qualitat s'ha d'acabar imposant.
