login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Tossudament alçats

Avui em tocaria parlar de com divendres vaig celebrar l'arribada de les vacances primer reincidint amb Audrey Hepburn amb "Una cara con ángel" i després amb una altra pel·lícula que, de manera paradoxal respecte a la seva ambientació, és una celebració de la vida, "¿Hay alguien ahí?". També podria comentar el plaer d'haver revisionat ahir diumenge un dels meus clàssics preferits, "Los sobornados", de Fritz Lang, o com la desfeta de la selecció espanyola contra el Brasil em va fer pensar molt en l'eliminatòria del Barça contra el Bayern i en com ens avisa que el futbol de toc ha d'anar acompanyat de tanta o més actitud que el rival si no vol veure's desbordat. Però avui, per una vegada, deixaré de banda les meves petites grans passions per parlar d'un esdeveniment extraordinari, històric, que vaig tenir la sort de poder viure dissabte al Camp Nou: el Concert per la Llibertat.

Dissabte, una vegada més, em vaig sentir orgullós del meu país. Un país que no ha parat de rebre contínuament agressions, amenaces i insults i que, a canvi, contraataca cantant cançons i recitant poemes. Un país que té com a únic exèrcit la cultura i com a única arma, la paraula. Un país que es manté tossudament alçat i que ha resistit a tres-cents anys d'intents continuats de fer-ne desaparèixer la identitat.

Dues reflexions se'm presenten després d'haver assistit a un acte tan meravellós, emotiu i cívic. La primera és un cert neguit, que sento quan escolto determinats discursos sectaris que amenacen de dividir-nos. No és el moment, per exemple, de reivindicar una independència acompanyada d'una revolució social. Hem aconseguit que l'independentisme deixi de ser un moviment marginal i que passi a ser transversal, és a dir, que formi part de totes les capes socials, de tots els estaments, de totes les edats. I aquesta és la nostra força. Per damunt de tot, volem ser. Penso en "Tierra y libertad", la pel·lícula de Ken Loach que narrava com en part els republicans havien perdut la guerra per diferències ideològiques internes. No ens podem permetre aquest error. Hem de sumar i no dividir. Primer, assolim entre tots la independència. Després, un cop lliures, ja escollirem democràticament com volem organitzar-nos socialment. De la mateixa manera, primer assolim la independència del Principat, que és la que tenim a l'abast, i la que té un suport social majoritari. Un cop hàgim esdevingut estat, ja ajudarem per mitjà de la diplomàcia que valencians, mallorquins i la resta d'habitants dels Països Catalans tinguin l'oportunitat d'escollir lliurement i democràtica què volen ser. Hi insisteixo: hem avançat molt, i ara hem d'estar units i ser pràctics, i no perdre'ns en lluites estèrils.

La segona reflexió és molt més optimista i esperançadora. Des d'Homer sabem que en un viatge el trajecte és més important que el destí. Em sento un privilegiat d'estar assaborint cada quilòmetre d'aquest trajecte. I és preferible que el camí sigui llarg, per arribar al destí amb la màxima maduresa. Però el camí ja ho ha sigut molt, de llarg, i el viatge ens ha estat molt útil perquè, efectivament, hem madurat. Ja no necessitem identificar-nos amb altres nacionalismes peninsulars que sempre ens han perjudicat més que una altra cosa i als quals ja hem avançat amb escreix. I, el més important, ja no partim de la ràbia, sinó de la il·lusió. Tres individus considerablement beguts que hi havia a la zona on ens trobàvem van intentar un parell de vegades iniciar un càntic insultant Espanya. Ningú, absolutament ningú, els va seguir. Perquè no havíem anat al Camp Nou a insultar ningú, ni a anar contra ningú, sinó a mostrar al món qui som i què desitgem. Perquè, malgrat el que diguin, el nostre sentiment nacional no és excloent, sinó integrador. No es basa en els orígens, sinó en la cultura. Tothom hi té cabuda. I això, per a un català amb família al sud d'Espanya com jo, és un motiu d'alegria i d'orgull. Em poso a la pell de molts espanyols que no ens entenen, perquè creuen que en no voler ser espanyols els menyspreem, que ho fem perquè ens sentim superiors. No és cert. Només és que volem ser qui som, sense haver de donar explicacions ni demanar permís per fer coses tan naturals com, per exemple, escolaritzar els nostres fills en la llengua que ens és pròpia. Però la nostra cultura no és excloent, sinó que s'alimenta de la cultura de tots aquells a qui acollim. Dissabte vam deixar definitivament sense arguments la gent que diu que el nostre anhel és un nacionalisme provincià i tancat de mires. Vam demostrar que és tot el contrari: vam cantar cançons en català, castellà, francès, anglès, italià, àrab, grec, basc i gallec.

La meva segona reflexió, doncs, que és l'optimista i definitiva, és que hem madurat molt durant el viatge. Que estem preparats i que ens mereixem arribar al nostre destí. Que s'ha acabat anar teixint i desteixint els nostres somnis. Que el guaita, dalt del màstil, ha cridat que ha vist terra. Que Ítaca és a prop, molt a prop.

Comentaris (21)01-07-2013 19:26:37

miquelpubillgarcia, 01-07-2013 19:59:00

estic molt d´acord,però cal anar endevant sempre amb els ulls oberts,sempre endevant,però tenin en compte que el mar es ple de taurons,No sóc pesimiste,tot el contrari,sóc del 1.936,n´he vist de tots colors i quan la nostra senyera era prohibida,portava la del Barça,que dins l´escut,hi han les quatre barres,vaig rebre més d´un cop de porra que no van fer canviar els meus sentiments,tot el contrari. Ara és un bon moment i jo també hi vull ser-hi.

davidcuencadavidcuenca blog, 02-07-2013 11:51:39

No ho dic a l'article, però gràcies a gent com tu, Miquel, és possible que avui siguem on som. Sense la vostra lluita, molt més dura que la nostra, avui ja seríem un poble esborrat. Penso també en el meu pare, nascut a Andalusia, que va córrer més d'una vegada davant dels grisos defensant la identitat de Catalunya, i que dissabte m'acompanyava emocionat al concert. I una altra cosa que vaig oblidar dir a l'article: no sé si és per la nostra manera de fer, però hi havia moments que, més que reivindicar la independència, semblava que ja l'estàvem celebrant. Crec que aquesta energia és imparable.

davidcuencadavidcuenca blog, 02-07-2013 12:37:11

Nou article

miquelpubillgarcia, 02-07-2013 19:58:35

aquesta energís,la va parar la violència,però ara sóm dins Europa hi no s´atreviràn.ens toca a nosaltres fer-ho.

davidcuencadavidcuenca blog, 03-07-2013 21:00:57

Ara només els queda la violència verbal. Se n'han dit de molt grosses contra aquest concert, i contra aquest procés que s'ha iniciat en general. Però estic d'acord amb tu: l'èxit o no depèn més que res de nosaltres.

miquelpubillgarcia, 03-07-2013 21:55:44

cal deixar-los bocabadats l´onze de setembre.

davidcuencadavidcuenca blog, 04-07-2013 16:10:59

Jo espero que la cadena humana de l'Onze de Setembre sigui l'últim acte reivindicatiu, que ja no en calguin més, que el proper sigui de plena i definitiva celebració

miquelpubillgarcia, 04-07-2013 20:32:04

ompliré la banyera de cava...

(Anònim), 04-07-2013 21:55:06

Hauria de ser l'últim acte, perquè és un tema molt i molt cremat i és un lluita vella, Som una Nació.

davidcuencadavidcuenca blog, 05-07-2013 18:59:26

Jo també penso celebar-ho a l'engròs, Miquel!
Anònim: tant de bo poguem deixar enrere aquest tema, que tens raó qu eja cansa. Som una nació però, com deia el poeta, volem un estat per poder deixar de ser nacionalistes...

miquelpubillgarcia, 05-07-2013 19:39:57

ara han de parlar els polítics,nosaltres poca cosa podem fer-hi

davidcuencadavidcuenca blog, 08-07-2013 11:56:34

Tens raó, Miquel, qu eels polítics han d'intervenir. Però nosaltres sí que podem fer-hi, i molt. Amb actes com el del Camp Nou, o com el de la cadena humna, els hem de recordar que no els perdonarem que ens tornin a fallar. Si el passat Onze de Setembre la força del poble ho va capgirar tot, vol dir que el carrer és poderós.

miquelpubillgarcia, 08-07-2013 16:59:18

la voluntat del poble,no és pot deixar de banda,però jo no veig cap polític que doni la "talla" i tant de bo estigui equivocat.

davidcuencadavidcuenca blog, 09-07-2013 18:07:06

Jo tinc l'esperança que els polítics estiguin fent més del que sembla que fan...

miquelpubillgarcia, 09-07-2013 20:05:57

tant de bo!!!ens cal un "líder" d´empenta

davidcuencadavidcuenca blog, 10-07-2013 22:05:08

Ho dic amb la boca petita, però a mi de moment els líders de les dues principals formacions sobiranstes no m'estan decebent...

miquelpubillgarcia, 10-07-2013 22:12:07

han arribat molt lluny,com mai ningú,no poden fer altre cosa que anar endavant, i nosaltres amb ells.

davidcuencadavidcuenca blog, 12-07-2013 11:59:24

Totalment d'acord, Miquel! Nosaltres hi som per recordar-los que no es poden fer enrere, i per donar-los legitimitat a l'exterior.

miquelpubillgarcia, 12-07-2013 17:53:19

però mans a la obra,ja hi haurà temps de fer "bolos" al Brasil

davidcuencadavidcuenca blog, 15-07-2013 15:05:00

Bé, donar-se a conèixer al món és important, però tens raó que hi ha prioritats.

davidcuencadavidcuenca blog, 15-07-2013 15:05:04

Bé, donar-se a conèixer al món és important, però tens raó que hi ha prioritats.

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: