Ahir em vaig llevar amb unes ganes enormes de veure la final del mundial, amb el cor encara dividit entre la fidelitat a Messi i l'admiració per l'estil de la selecció alemanya. A mesura que avançava el matí, però, la balança es va anar inclinant per les simpaties cap a la selecció argentina. Al capdavall, no sé per què, sempre he anat a favor de l'Argentina en els mundials i a favor d'Holanda en les eurocopes. Si més no, fins que la selecció del meu país pugui competir...
A més, després de veure la semifinal i sobretot la final, haig de matisar algunes de les afirmacions que vaig escriure en l'article mundialista anterior. No cal dir que ara l'Argentina ja no em sembla un equip mediocre, ni tan dependent de Messi, ni tan mal treballat. A banda de la feina espectacular de Mascherano, cal reconèixer que l'Argentina ha anat clarament de menys a més en aquest mundial, i que al final s'ha mostrat com un bloc temible i difícil de superar. I la clau han estat les múltiples variants tàctiques que ha anat introduint el seu entrenador. En la primera fase l'Argentina es va mostrar com una suma d'individualitats sense cap ni peus, absolutament partida en dos: cinc defensaven i la resta atacaven. De mica en mica, però, Sabella se'n va adonar i va anar canviant el dibuix. Primer, va deixar de defensar amb cinc homes per fer-ho amb quatre, i més endavant va sacrificar un davanter per introduir un migcampista més. D'aquesta manera, va anar poblant el mig del camp i va fer que l'equip fos molt més compacte. I fins i tot ahir, a la segona part, va sorprendre Alemanya endarrerint lleugerament Messi perquè pogués entrar més en joc i fes assistències als dos davanters (una opció a valorar al Barça, amb Neymar i Suárez en punta), fet que va permetre veure els millors minuts de l'Argentina, que va desconnectar Alemanya de la millor manera possible: prenent-li la pilota. Va ser quan la meva empatia amb l'Argentina va ser més accentuada.
I és que hi ha moltes maneres de jugar a futbol, tot i que a mi em continua seduint la del joc combinatiu. Per això, tot i que ahir l'Argentina va ser millor amb les seves armes que Alemanya amb les seves, i malgrat la tristesa de veure patir Mascherano i Messi (a qui caldrà fer recuperar el somriure i l'alegria de jugar, que no ha tingut en tota la temporada), em va quedar el regust positiu del triomf d'un model, l'alemany, que demostra que el joc que ha fet gran el Barça els últims anys no està ni de bon tros caducat. Alemanya és la justa vencedora del campionat perquè, malgrat ser inferior en la final, ha estat l'equip que ha tingut un itinerari més difícil, ha jugat millor i ha fet gaudir més els aficionats d'aquest esport meravellós anomenat futbol.
