No hi puc fer més. Tinc el típic caràcter del català patidor, i això m'impedeix moltes vegades gaudir del moment. Em va passar ahir, quan me'n vaig anar a dormir després d'una jornada molt intensa com a voluntari amb una certa recança de pensar que la xifra de participació en aquest històric 9-N que acabàvem de viure potser no era suficient. Però aquest matí m'he llevat diferent, i m'he adonat que havia caigut en la trampa dels unionistes a propòsit de la xifra. Una trampa que no és nova, i que ve de les darreres manifestacions: atribuir una posició contrària a la independència a tots aquells que no hi han participat. I no és així: en aquest país, com en tots els altres, hi ha gent a qui la política li importa un rave i que no vota mai, i que per tant tampoc votarà quan arribi l'hora de la veritat. Per tant, és absurd fer la comparativa de la xifra respecte del cens total, com si normalment a les eleccions hi participés tothom, i no té sentit que ens fem aquests autogols a la nostra autoestima. El nombre de votants en aquesta consulta s'ha acostat molt i en alguns casos ha superat el de moltes eleccions tradicionals, i això té un mèrit enorme si tenim en compte (com molt bé explica el periodista Manuel Cuyàs) que dos dels partits polítics amb representació parlamentària a Catalunya han cridat a la desmobilització dels seus votants. Podríem afegir-hi els condicionants gens favorables que ha tingut aquesta votació, als quals em referiré tot seguit, però ni tan sols calen per arribar a la conclusió que la xifra de participació (i més tenint en compte que encara es pot votar en els propers dies) és senzillament espectacular.
El segon punt sobre el qual val la pena de reflexionar és la qüestió de la tan comentada manca de garanties democràtiques. És cert que n'hi va haver, però no precisament en la direcció que es pretén fer creure. No disposar de cens va ser una limitació nefasta (i imposada per aquells que l'han criticat, amb tota la barra), però no perquè es poguessin produir votacions fraudulentes, sinó perquè aquesta circumstància va frustrar molta gent en el moment de voler votar, en descobrir que l'adreça del DNI els obligava a desplaçar-se. Perquè, malgrat tot el que s'ha dit aquests dies, els voluntaris (que som gent honesta que no ens mereixem que se'ns insulti d'aquesta manera) vam ser molt rigorosos i molt escrupolosos en el control del vot, encara que se'ns trenqués el cor quan havíem d'explicar a algú que no podia votar a la nostra mesa. I, per si de cas n'haguéssim tingut la temptació, l'ordinador actuava de gran germà que impedia que algú votés dues vegades o en el lloc que no li corresponia, ja que el nombre de vots comptabilitzats al final de la jornada havia de coincidir amb els que permetia registrar el sistema informàtic. De manera que, quan va venir en Bob Esponja a votar a la meva mesa, li vaig haver de dir que no podia ser, perquè el seu DNI no hi apareixia. I és que justament l'única cosa que van valorar negativament els observadors internacionals va ser que no hi hagués més locals de participació. O sigui, que la manca de garanties democràtiques no va tenir a veure amb la gestió dels resultats, sinó amb la limitació del dret a votar de molts ciutadans, cosa que com es comprendrà no va ser precisament responsabilitat nostra.
Per tot plegat i per molt més, la jornada d'ahir va ser un èxit total. Però és que, a més, em reservava per al final el més important: independentment de les xifres, la principal victòria va ser el 9-N en si; va ser el fet de poder votar. Ja sabíem que els catalans havíem perdut la por, però a partir d'avui sabem que l'Estat espanyol no pot fer res contra la voluntat del nostre poble. Ha quedat demostrat que, per molt que insultin i amenacin, no poden fer res. La premsa internacional destacava ahir que Espanya ha perdut ja el control d'una part del seu territori. Per tant, la simple existència finalment possible del 9-N demostra que ja hem començat a ser lliures. Ahir, partidaris de totes les opcions (cal felicitar especialment els cent mil votants del NO, per haver demostrat cultura democràtica) van fer un acte de desobediència i de dignitat. I jo em vaig sentir orgullós de col·laborar a fer possible que tothom pogués expressar-se, també aquells que no pensen com jo. Com diu l'ANC, ahir els catalans vam omplir les urnes de dignitat. Els de sempre han comentat amb el seu cinisme habitual el suposat contrasentit de treballar per establir una nova frontera just el dia que es commemorava el vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. És just al contrari. Un altre 9 de novembre tots els ciutadans d'un poble que així ho han desitjat han enderrocat una altra barrera: la de la intolerància i la imposició.