Dediquem la tarda del Divendres Sant a una marató intensiva de la sèrie “The end of the f***ing world”. De fet, és com mirar una pel·lícula llarga, ja que és una sola temporada de vuit capítols de 20 minuts. Entra molt bé.
El primer episodi és la presentació dels personatges. Dos adolescents. Un noi nihilista que es considera un psicòpata i una noia rebel enfadada amb el món. Junts es convertiran en una mena de Bonnie i Clyde. Potser aquest còctel d'ingredients no sembli el més original del món, però la fórmula funciona. Els adolescents evolucionen davant nostre amb credibilitat, com els éssers fràgils i desorientats que en realitat són. A més, la sèrie disposa de notables encerts narratius marcats amb subtilesa: l'ús del format 4:3 en els flash-backs, o el fet que la veu en off del noi sigui en passat i la de la noia en present.
Potser una sèrie més allargada en el temps hauria permès aprofundir en subtrames molt interessants, en especial la relació entre les dues dones policia, però l'aposta pel format curt afavoreix l'absència de forats en un guió ben estructurat i que funciona com un rellotge (un exemple clar: la part central en què, per separat, els personatges es mostren més indefensos que mai).
En definitiva, un encertat retrat de la crisi adolescent, defugint tòpics, i que ofereix un final abrupte i ple de simbolisme. El fet que tot es precipiti el dia que el noi fa divuit anys enllaça amb el títol: la fi d'aquest fastigós món és l'entrada a l'edat adulta, per bé i per mal. I potser són dèries meves, però a mi el final m'ha fet pensar vagament en el de la mítica “Els quatre-cents cops”, de Truffaut.